1.  
  2. La ràbia ens farà lliures,
    la tenacitat de viure,
    la senzillesa de l’esguard conscient,
    els punys armats,
    les mirades trencant núvols,
    l’horitzó tremolós avant l’avanç
    dels febles.

    Poble som i poble morirem

     
  3. (Fuente: random-impressions, vía truster)

     
  4. Madrid

    (vía xander-bogaerts)

     
  5. com les llàgrimes quan cauen

    com la ràbia consternada

    com l’albereda solitària

    (Fuente: phuckthisphreak, vía heartagramx)

     

  6. Beso

    Beso
    ¡Qué sola estabas por dentro!

    Cuando me asomé a tus labios

    un rojo túnel de sangre,

    oscuro y triste, se hundía

    hasta el final de tu alma.

    Cuando penetró mi beso,

    su calor y su luz daban

    temblores y sobresaltos

    a tu carne sorprendida.

    Desde entonces los caminos

    que conducen a tu alma

    no quieres que estén desiertos.

    ¡Cuántas flechas, peces, pájaros,

    cuántas caricias y besos!

    Manuel Altolaguirre

     
  7. (Fuente: asmalibahce, vía kurucubey)

     
  8.  
  9. no vull respostes, vull deixar de preguntar-me coses

    (vía truster)

     
  10. (Fuente: living-in-a-song, vía castizo)

     
  11. Sintra, Portugal

    (vía xander-bogaerts)

     
  12. (Fuente: Flickr / phew_17, vía truster)

     
  13. (Fuente: hhatchin, vía alejandrosabella)

     

  14. Estambul

    Temps de records

    els fusells estan al meu estómac

    els sprays no saben com descarregar la ràbia

    tot t’ho has endut sense saber-ho.

    Els paranys per on quasi ni me miraves s’han tornat paradisos on pense els teus llavis parlant de la justícia, segons el teu angle. Em semblaves tan semblant a mi. Eixes semblances que potser ja comences a oblidar, per petites que són. La teua veu al meu costat, distant; alegre, viva, despreocupada. I jo escoltava idiotitzada, amb tota la meua fe deixant-se caure sobre tu i les teues conviccions. Em sentia indigna avant tota la teua dignitat, tu, feroç, intrèpid. Tan segur. De vegades parlaves de València com si fos Estambul, i d’altres, com si fos la teua habitació. Jo em sentia idèntica a tu i somriuria cada vegada que t’escoltara descriure els seus carrers, nostres, seus, del poder, del poble.

    I hui el meu barri em sembla una cambra de gas. Hui tornes -sense saber-ho, recorda- a fer-me sentir minúscula, tan fàcilment trencable, trencada ja. De què em serveix la lluita si estàs pels carrers d’Estambul escrivint una epopeia a l’orgull humà. Passen carrils, molts carrils, trens, cadenes, cables, espurnes, nits de Sant Joan, veus, abraçades, però on ets, on estàs tu ara, on estan els teus cabells curtets i on estan les teues mans impregnades de tinta, on estan els somnis que cridaven aquell abril, maig, juny, novembre, gener, on, on està la teua fredor estiuenca, on està la simpatia amb què em curaves (i d’açò, estic convençuda: ho sabies). La teua intel·ligència fent-te subtil i silenciós quan tocava. 

    Tot s’ho ha endut tot. 

    Intente escriure’t poemes i ja veus com acabe sempre.

    Però he estat i estic.

     
  15. september